Assistència sanitària a Nova Zelanda
El sistema de salut de Nova Zelanda ha experimentat canvis significatius en les últimes dècades. A partir d'un sistema essencialment públic basat en la Llei de Seguretat Social de 1938, les reformes han introduït elements de mercat i d'assegurança de salut, principalment des de la dècada de 1980, creant un sistema mixt públic-privat per a la prestació d'assistència sanitària.
L'empresa de compensació d'accidents cobreix els costos del tractament per als casos considerats "accidents", inclosa la desventura mèdica, per a totes les persones a Nova Zelanda (legalment o d'una altra manera). Els costos es recuperen mitjançant gravàmens a empresaris, empleats, benzina i matrícula de vehicles, i aportacions de la borsa general d'impostos.
Assistència sanitària pública i privada
El relativament extens i d'alta qualitat sistema d'hospitals públics tracta ciutadans o residents permanents de forma gratuïta i és gestionat per les juntes de salut del districte. No obstant això, les operacions costoses o difícils sovint requereixen retards en la llista d'espera a menys que el tractament sigui mèdicament urgent.
A causa d'això, hi ha un mercat secundari d'organitzacions d'assegurances de salut que financen operacions i tractaments per als seus membres de forma privada. Southern Cross Health Insurance, una organització sense ànim de lucre, és la més gran d'aquestes, amb aproximadament el 60% del mercat d'assegurances de salut i cobreix gairebé una quarta part de tots els neozelandesos el 2007, fins i tot operant la seva pròpia cadena d'hospitals.
Serveis d'Atenció Primària i Urgències
L'atenció primària (metges no especialistes / metges de família) i els medicaments de la llista de l'agència governamental de Nova Zelanda Pharmac requereixen copagaments, però estan bonificats, especialment per als pacients amb targetes de serveis de salut comunitaris o targetes de salut d'alt usuari.
Els serveis d'emergència són principalment proporcionats per l'organització benèfica Hato Hone St John (així com l'Ambulància Lliure de Wellington a la Regió de Wellington), amb el suport d'una barreja de fons privats (donatius) i públics (subvenció).
- El 2012, Nova Zelanda va gastar el 8,7% del PIB en assistència sanitària, o 3.929 dòlars per càpita.
- D'aquests, aproximadament el 77% va ser despesa pública.
- En un estudi de 2010, es va demostrar que Nova Zelanda tenia el nivell més baix d'ús de medicaments en 14 països desenvolupats (és a dir, s'utilitzava menys medicaments en general), i també va gastar la quantitat més baixa en assistència sanitària entre la mateixa llista de països, amb 2510 dòlars EUA (3460) per càpita, en comparació amb els Estats Units a 7290 dòlars EUA.
El sistema s'ha enfrontat a reptes de personal, incloent una de les taxes de rotació d'infermeres més altes del món. Tot i que no totes les infermeres abandonen la professió, quan ho fan, pot causar una continuïtat reduïda de l'atenció, una interrupció dels serveis i una caiguda de la productivitat general.
La història del sistema va començar amb la creació d'hospitals públics pel governador George Grey a mitjans del segle XIX. La Llei de Salut Pública de 1872 va introduir les juntes de salut de les autoritats locals, que van ser finançades principalment pels contribuents locals i subvencionades pel govern central. Aquest sistema es va ampliar més tard per la Llei de Seguretat Social de 1938, que va intentar proporcionar assistència sanitària finançada pel govern a tothom.
Aquest article s'ha redactat amb l'ajuda de la IA a partir de diverses informacions periodístiques i el revisa la nostra redacció segons els principis editorials. Normes editorials · Pistes i contacte
Comentaris 0